Trobem-nos per parlar sobre la mort. Per compartir sentiments, reflexions, pors, vivències, cançons, poemes, contes, saviesa… Per compartir sobre aquesta realitat que ens és comuna a tots, ens agermana, i, malgrat això, massa sovint no mirem de cara, massa sovint és tabú. Mirar la mort per mirar la vida.
Des de l’Ateneu Popular proposem per Tots Sants un espai de trobada per a veïns i veïnes de Vilamajor (i més enllà, qui s’apunti). És el tercer any que ho fem i valorem molt positivament les dues primeres trobades. Fem cultura des del poble. Creem i re-creem tradició. Teixim llaços i complicitats. T’esperem.
Ens veiem el dimecres 1 de novembre a les 18h a la Plaça de la Vila de Sant Antoni.
Hi haurà castanyes del Montseny*, moniatos, moscatell…
* Per recollir les castanyes fem una excursió de matí. Quedem el diumenge 29 d’octubre a les 10h a Can Noguera. Us esperem també!
[ CARTELL DESCARREGABLE MÉS AVALL ]
“Igual que la vida, la mort està vinculada intrínsecament als altres, ja que té una dimensió transpersonal que depassa l’àrea petita del jo, i que no és altra que el dol i el dolor d’aquells que ens estimen i ens sobreviuen. La mort d’una persona inclou, en efecte, el desconsol d’aquells que han compartit la seva vida. En realitat, la mort els afecta més a ells que a la mateixa víctima. (…) La por al desenllaç final té, doncs, una doble dimensió: la por a morir i la por a deixar sols i sense la nostra companyia els éssers estimats que segueixen en vida. Per a aquests, els difunts segueixen estant presents en forma de record i nostàlgia, el que explica que segueixin dialogant amb ells. En les religions primitives i antigues, aquesta vinculació amb els morts era encara més profunda i duradora que la d’avui. És sobretot la pèrdua d’algun ésser estimat el que més radicalment confirma la dimensió d’alteritat inherent a la condició humana i el que més inequívocament posa al descobert el caràcter reduccionista i unilateral de totes les teories individualistes. De què ens serveix el jo que hem cultivat com el màxim bé quan les persones amb qui hem compartit la nostra vida ens deixen sols per sempre? En el millor dels casos, per cobrar consciència que el més profund i important del nostre pas per la terra són els nostres pròxims, no nosaltres mateixos.”
“L’única forma coherent d’enfrontar-se al desafiament existencial de la mort és la d’acceptar que ella és inherent a la nostra condició. (…) Aquesta és també l’actitud de l’ésser humà no encegat per l’afany irracional d’allargar com sigui el seu termini de vida. Significa reconèixer els nostres límits i la nostra radical contingència. Qui pensi així acceptarà sense traumes el retorn al si de la mare natura. És ella mateixa la que ens mostra el camí a seguir. (…) Si la natura ens fa sofrir tant i ens confronta des d’edat primerenca amb el mal, la malaltia, el dolor i l’arbitrarietat, és perquè ens anem preparant sense amargor per a l’hora del comiat. Amb l’arribada d’aquest moment, comença el retorn a la nostra morada natural, que és el no-ser, el no-res, el silenci i l’absència. Tenir consciència del que és la vida significa no perdre mai de vista que no som més que hostes provisionals del planeta i viatgers condemnats a arribar un dia a l’estació terminal. Si aconseguim mirar la mort des d’aquesta perspectiva còsmica, no ens deixarem tampoc aclaparar pel temor que el nostre termini de vida conclogui, i acceptarem sense pena el fet que no som immortals com els déus i que el nostre irrevocable destí és el de retornar al nostre lloc d’origen.”
Heleno Saña, “La vida i la mort”,
fragment de Breve tratado de Ética. Una introducción a la teoría de la moral.
[Text traduït i editat el 2015 des de l’Ateneu, es pot descarregar aquí]
CARTELL:
