Joan B. Mauri ha publicat una crònica a El9Nou Vallès Oriental d’aquest dilluns 6 de juliol sobre l’Acte de Dol Comunitari que vam organitzar dissabte a Vilamajor. El nostre agraïment al reporter i al diari.
“Pots plorar perquè ha marxat / o pots somriure perquè ha viscut, / pots tancar els ulls i desitjar que torni / o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat.” Aquests versos d’un poema popular escocès es van poder sentir durant l’acte de dol comunitari que es va fer aquest dissabte a la tarda a Sant Antoni, organitzat per l’Ateneu Popular de Vilamajor per homenatjar les persones del poble que han mort per la Covid-19. Cap a una quarantena de persones es van aplegar rere l’ambulatori, en un espai acollidor envoltats d’arbres i en el qual el so de l’aigua de la riera acompanyava els moments de silenci. L’acte volia recordar totes les persones que durant aquests mesos de confinament han mort sense poder acomiadar-se de la família i fer un reconeixement a “les persones que han perdut familiars i persones estimades”. Un reconeixement extensiu a “totes les que han acompanyat les persones a morir, sanitaris, de residències, cuidadores de gent gran, personal de neteja dels hospitals i aquelles que han mantingut les feines que han permès que tot continués”.
Després d’un minut de silenci es va obrir un espai de participació en el qual tothom va poder expressar el seu sentiment, record o explicar com ha viscut aquests mesos. La majoria dels testimonis van poder compartir el dolor per la mort d’algun familiar o amic. Dolor tant per la mort com per no haver pogut acompanyar-lo en els últims moments. Algunes de les persones assistents no es coneixien però van compartir el mateix dolor i es van acompanyar en el dol perquè també se l’havien fet seu o l’havien patit.
Un testimoni va explicar la seva experiència amb un familiar de 91 anys que va arribar d’un viatge i al cap de dos o tres dies “a casa va començar a trobar-se malament” i va morir. Una altra de les participants va recordar la mort de diverses dones sirianes que lluitaven al seu país. A una d’elles “la van matar fa dos dies”, va dir visiblement emocionada. Una infermera del CAP va explicar la seva experiència personal com a professional sanitari. “Estem acostumats a acompanyar, però d’aquesta manera, no. Ha estat molt difícil i ens a sobrepassat a tots”, va dir tot agraint el suport de la comunitat tant en la confecció de bates com “en les diademes” per als protectors facials. Un altre dels testimonis va explicar l’experiència d’una cunyada que treballa d’infermera en una UCI. “Ho han passat molt malament. Per les retallades van haver de decidir qui vivia i qui moria per falta de respiradors”, va relatar.
Testimonis entre música i poemes
Peces musicals, com el Cant dels ocells interpretat amb acordió, cançons i poemes s’anaven alternant amb els testimonis colpidors dels assistents. En l’acte, es va tenir un record per la residència Rumy de Sant Antoni i del seu gerent i propietari Miquel Company, mort en un accident a l’AP-7 a finals d’abril. “Van ser uns dies molt durs”, va dir la seva vídua, present a l’acte.
